Conclusions i reflexions finals
Ara que ja he finalitzat el període de practiques, és el moment de mirar enrere, de reflexionar sobre tot el que observat i he dut a terme i de plasmar aquestes idees en l’última entrada d’aquest blog.
Parlem una mica de la contextualització:
Vaig escollir anar cap a un àmbit socioeducatiu, ja que treballo en l’educació formal i em resultava molt atractiu observar un àmbit tan diferent. Per começar el meu pla de treball calia conèixer més el centre i m'hi vaig posar i vaig anar descobrint moltes coses que no sabia d’un centre d’aquestes característiques. Vaig començar etsudiant el PEC i els altres documents que detallen l'organització i funcionament del centre i vaig seguir amb l'observació de les pràctiques al centre, aquesta última part va ser la més productiva, la que em va ensenyar més i em va donar més informació.
Em va resultar molt interessant la coordinació de les persones del centre. Els educadors intercanvien la informació dels fets quotidians que passen amb els menors, qualsevol incident, noves mesures a prendre, etc., tot ho reflecteixen en un diari de camp que els canvis de torn es llegeix i comenta. Aquest document era imprescindible per a treballar amb els nens i fer una planificació diària.
Les rutines també eren un recurs important, el nombre d’educadors era limitat, per tant, havien de seguir les rutines al peu de lletra per evitar retardar els àpats dels nens, les recollides de nens de l’escola o de les activitats escolars, l’hora de dormir... La planificació és molt important quan hi ha diferents horaris: el dels més petits (3-6 anys), mitjans (7-12) i grans (7-18). A l’ordenador apareixia un calendari amb alarma que indicava a quin nen s’havia de recollir i quan, era on s’anotaven imprevistos, visites al metge, etc.
En estar observant els nens i nenes, vaig poder observar les carències que tenien per haver sofert falta d’afecte, manca de rutines i de cura de les seves necessitats bàsiques. Eren carències com manca de concentració i atenció, conductes impulsives i disruptives, dificultats en l’àmbit escolar i problemes emocionals, entre d’altres. A diferència d’altres infants i joves amb els que he pogut tractar, aquestos eren molt agraïts amb cada gest que fessis cap a ells i sempre estaven oberts a parlar i als moments de joc i d’afecte. M’ha sorprès molt també l’actitud d’esforç i de millora de molts dels menors.
Supervisar les visites dels menors amb les famílies m’ha estat molt útil per a veure els vincles que hi havia entre els pares i fills. A pesar de que els nens hagin passat dificultats per les poques competències parentals dels seus pares, la majoria dels nens i nenes tenen ganes de veure els seus pares. Alguns dels nens tenen ganes de tornar a casa amb els pares i d’altres es senten segurs dins els centre i senten de por de tornar a casa i que es repeteixin els problemes que han desencadenat aquesta situació. La família extensa també té un paper important en alguns casos en els que alguns membres de la família extensa volen exercir la funció tutelar o l’han exercit. En tot cas, els vincles entre els familiars que han estat més lligats al nens són considerats molt importants al centre i s’intenten mantenir i promoure. De vegades, alguns dels familiars no reaccionen adequadament quan assisteixen a les visites i els professionals del centre els donen pautes. Alguns dels progenitors retrauen als fills comportaments i fets passats, expliquen aspectes de la seva vida adulta que no hauria de conèixer un infant, s’adrecen cap alguns fills de manera diferent que als altres germans (a alguns els complauen en tot i a d’altres els renyen sense motius), critiquen a altres familiars davant el nen o nena, donen falses expectatives de quan sortiran els nens del centre, etc. és per això que és important supervisar les visites i d’aquesta manera es protegeixen els menors emocionalment.
També he pogut observar les conductes dels pares a l’hora de rebre un comunicat del centre, normalment són per avisar d’un canvi en l’allotjament del infant o adolescent cap a una família d’acollida o a preadopció, o bé, per un canvi en el règim de visites. De vegades, resulta difícil afrontar la situació per als professionals del centre ja que els progenitors de vegades es presenten agressius. Les competències comunicatives dels professionals del centre es posen de manifest en aquestes situacions que és quan han de ser comprensius, però a la vegada ferms amb la seva decisió, han de ser bons comunicadors i respectuosos.
M’ha sorprès molt l’anàlisi exhaustiu que fa l’equip tècnic a l’hora de realitzar el diagnòstic: revisen els antecedents del nen i dels seus contextos, s’analitza la família a nivell social, econòmic, els passen testos, observen les reaccions dels seus fills quan estan amb ells, etc. Hi ha numerosos protocols d'actuació que indiquen en cada moment què ha de fer l'equip de diagnòstic.
No m’hauria imaginat mai, el gran nombre d’equips que estan coordinats per a atendre els menors. És per això que el diagnòstic i les propostes de millora es realitzen de manera interdisciplinar, cada professional aporta idees des de la seva disciplina i la coordinació entre equips resulta fonamental.
En l’apartat del diagnòstic és quan ja prenc els primers contactes amb el nen i començo a conèixer el seu cas en particular. En aquesta fase és quan ja començo a tenir dificultats. Per començar l’aplicació dels test és complicada, cal ser molt cuidadosos en com ho fem perquè si no ho fem bé podem treure un resultats que no s’apropin a la realitat. Tot i això, els tests que li he passat al nen m’han estat molt útils per a tenir un coneixement objectiu de la realitat.
Considero que haver realitzat un diagnòstic en els aspectes socials, personals i curriculars m’ha permès tenir una visió més àmplia de com és el nen i quines necessitats té i m’ha permès conèixer el cas en tot el seu conjunt. Quan vaig dissenyar el pla de treball, no vaig tenir en compte analitzar tots els contextos del nen i finalment ho he fet i penso que és un aspecte que ha enriquit molt el meu treball, ja que m’ha permès veure el cas en tota la seva globalitat.
Per realitzar el diagnòstic he utilitzat tan metodologies qualitatives com quantitatives, he analitzat aspectes a través de testos, altres d’entrevistes i altres d’observacions. Considero que utilitzar diferents instruments ha estat útil per acostar-me més a la realitat del cas.
En definitiva, considero que les pràctiques m'han aportat una visió pràctica de la teoria molt interessat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada