Ara que ja he finalitzat el període de practiques, és el moment de mirar enrere, de reflexionar sobre tot el que observat i he dut a terme i de plasmar aquestes idees en l’última entrada d’aquest blog.
Parlem una mica de la contextualització:
Vaig escollir anar cap a un àmbit socioeducatiu, ja que treballo en l’educació formal i em resultava molt atractiu observar un àmbit tan diferent. Per começar el meu pla de treball calia conèixer més el centre i m'hi vaig posar i vaig anar descobrint moltes coses que no sabia d’un centre d’aquestes característiques. Vaig començar etsudiant el PEC i els altres documents que detallen l'organització i funcionament del centre i vaig seguir amb l'observació de les pràctiques al centre, aquesta última part va ser la més productiva, la que em va ensenyar més i em va donar més informació.
Em va resultar molt interessant la coordinació de les persones del centre. Els educadors intercanvien la informació dels fets quotidians que passen amb els menors, qualsevol incident, noves mesures a prendre, etc., tot ho reflecteixen en un diari de camp que els canvis de torn es llegeix i comenta. Aquest document era imprescindible per a treballar amb els nens i fer una planificació diària.
Les rutines també eren un recurs important, el nombre d’educadors era limitat, per tant, havien de seguir les rutines al peu de lletra per evitar retardar els àpats dels nens, les recollides de nens de l’escola o de les activitats escolars, l’hora de dormir... La planificació és molt important quan hi ha diferents horaris: el dels més petits (3-6 anys), mitjans (7-12) i grans (7-18). A l’ordenador apareixia un calendari amb alarma que indicava a quin nen s’havia de recollir i quan, era on s’anotaven imprevistos, visites al metge, etc.
En estar observant els nens i nenes, vaig poder observar les carències que tenien per haver sofert falta d’afecte, manca de rutines i de cura de les seves necessitats bàsiques. Eren carències com manca de concentració i atenció, conductes impulsives i disruptives, dificultats en l’àmbit escolar i problemes emocionals, entre d’altres. A diferència d’altres infants i joves amb els que he pogut tractar, aquestos eren molt agraïts amb cada gest que fessis cap a ells i sempre estaven oberts a parlar i als moments de joc i d’afecte. M’ha sorprès molt també l’actitud d’esforç i de millora de molts dels menors.
Supervisar les visites dels menors amb les famílies m’ha estat molt útil per a veure els vincles que hi havia entre els pares i fills. A pesar de que els nens hagin passat dificultats per les poques competències parentals dels seus pares, la majoria dels nens i nenes tenen ganes de veure els seus pares. Alguns dels nens tenen ganes de tornar a casa amb els pares i d’altres es senten segurs dins els centre i senten de por de tornar a casa i que es repeteixin els problemes que han desencadenat aquesta situació. La família extensa també té un paper important en alguns casos en els que alguns membres de la família extensa volen exercir la funció tutelar o l’han exercit. En tot cas, els vincles entre els familiars que han estat més lligats al nens són considerats molt importants al centre i s’intenten mantenir i promoure. De vegades, alguns dels familiars no reaccionen adequadament quan assisteixen a les visites i els professionals del centre els donen pautes. Alguns dels progenitors retrauen als fills comportaments i fets passats, expliquen aspectes de la seva vida adulta que no hauria de conèixer un infant, s’adrecen cap alguns fills de manera diferent que als altres germans (a alguns els complauen en tot i a d’altres els renyen sense motius), critiquen a altres familiars davant el nen o nena, donen falses expectatives de quan sortiran els nens del centre, etc. és per això que és important supervisar les visites i d’aquesta manera es protegeixen els menors emocionalment.
També he pogut observar les conductes dels pares a l’hora de rebre un comunicat del centre, normalment són per avisar d’un canvi en l’allotjament del infant o adolescent cap a una família d’acollida o a preadopció, o bé, per un canvi en el règim de visites. De vegades, resulta difícil afrontar la situació per als professionals del centre ja que els progenitors de vegades es presenten agressius. Les competències comunicatives dels professionals del centre es posen de manifest en aquestes situacions que és quan han de ser comprensius, però a la vegada ferms amb la seva decisió, han de ser bons comunicadors i respectuosos.
M’ha sorprès molt l’anàlisi exhaustiu que fa l’equip tècnic a l’hora de realitzar el diagnòstic: revisen els antecedents del nen i dels seus contextos, s’analitza la família a nivell social, econòmic, els passen testos, observen les reaccions dels seus fills quan estan amb ells, etc. Hi ha numerosos protocols d'actuació que indiquen en cada moment què ha de fer l'equip de diagnòstic.
No m’hauria imaginat mai, el gran nombre d’equips que estan coordinats per a atendre els menors. És per això que el diagnòstic i les propostes de millora es realitzen de manera interdisciplinar, cada professional aporta idees des de la seva disciplina i la coordinació entre equips resulta fonamental.
Seguim parlant, ara de l'avaluació diagnòstica:
En l’apartat del diagnòstic és quan ja prenc els primers contactes amb el nen i començo a conèixer el seu cas en particular. En aquesta fase és quan ja començo a tenir dificultats. Per començar l’aplicació dels test és complicada, cal ser molt cuidadosos en com ho fem perquè si no ho fem bé podem treure un resultats que no s’apropin a la realitat. Tot i això, els tests que li he passat al nen m’han estat molt útils per a tenir un coneixement objectiu de la realitat.
Considero que haver realitzat un diagnòstic en els aspectes socials, personals i curriculars m’ha permès tenir una visió més àmplia de com és el nen i quines necessitats té i m’ha permès conèixer el cas en tot el seu conjunt. Quan vaig dissenyar el pla de treball, no vaig tenir en compte analitzar tots els contextos del nen i finalment ho he fet i penso que és un aspecte que ha enriquit molt el meu treball, ja que m’ha permès veure el cas en tota la seva globalitat.
Per realitzar el diagnòstic he utilitzat tan metodologies qualitatives com quantitatives, he analitzat aspectes a través de testos, altres d’entrevistes i altres d’observacions. Considero que utilitzar diferents instruments ha estat útil per acostar-me més a la realitat del cas.
Parlem, ara, de la programació d’activitats, de la posada en pràctica amb el nen i de la seva avaluació:
La preparació de les activitats que anem a realitzar amb el nen ha estat una de les parts clau del projecte. Calia escollir bé quines activitats es realitzarien per a que poguéssim treballar els seus punts dèbils detectats en l’avaluació inicial i així aconseguir una millora de les seves competències. Considero que les activitats preparades han estat ben dirigides cap als objectius proposats en la intervenció i han funcionat amb èxit. L’única cosa que he hagut de modificar és el temps que duraven. El nen es cansa en facilitat, té poca atenció i necessita molts d’estímuls. Llavors he hagut de anar modificant les activitats a mesura que les anava posant en pràctica per a que s’adaptessin més a ell. Les he tingut de fer més curtes i posar descansos enmig en forma de jocs d’atenció i de lògica.
L’avaluació del nen s’ha realitzat durant tot el procés, d’aquesta manera he pogut anar reconduint les activitats que no funcionaven. Valoro molt positivament les activitats realitzades, ja que hem aconseguit que el nen s’organitzi millor, valori la importància que té l’escola i els bons hàbits, conegui alguns continguts puntuals que no coneixia, tingui més estratègies i sigui més autònom.
Pel que fa a les habilitats socials i hàbits de cuida personal ha millorat, però encara cal continuar-los treballant. A mesura que el nen es va acostumant a la seva nova realitat es va sentint més segur i es solta més a l’hora de relacionar-se amb els altres. Esperem que això no s’estanqui en el moment que canviï de centre o de situació d’acolliment.
Seguim amb l'avaluació de la situació familiar:
Pel que fa a la millora amb la família, hem aconseguit que la mare entengui que no pot explicar les experiències que haurien de ser exclusivament adultes durant les visites, ja que només poden fer sentir malament. Hem estat insistint en què eviti dir paraulotes a les visites, però no s’ha aconseguit del tot que canviés el llenguatge. No s’han pogut aconseguir les condicions òptimes d’una llar, de una manutenció, d’estabilitat per part dels pares. S’ha decidit que es mantinguin els vincles amb el nen, però no es pot fer el retorn del nen a la família una vegada acabat l’estudi, perquè els pares no tenen les suficients competències parentals. El pare no està gens implicat en la relació amb el fill i no segueix el tractament psicològic que hauria de seguir. La mare si que segueix aquests tractaments.
La opció que s’ha estudiat que pugui ser la més bona per al nen ha estat fer un acolliment en un centre de llarga estada. Mentre ha començat el procés de cerca de places en aquest nou centre, ja que de moment el centre al que ha d’assistir està ple, el nen segueix al centre d’acolliment. Ha estat en el moment en què s’ha fet la comunicació del canvi d’acolliment als pares que una tieta paterna ha demanat fer-se’n càrrec del nen i de la seva germana. Per tant, en aquests moments els membres de l’equip tècnic estan fent una valoració de la situació de la tieta i de moment sembla que la situació d’aquesta familiar podria ser adequada per als nens, de totes maneres queda finalitzar l’estudi per a dir-ho amb seguretat.
Així que podríem dir que semblava que en l’estudi fet del cas i ja determinat l’acolliment futur del nen ja s’havia tancat el cas per a l’equip tècnic, que és qui realitza l’estudi, però al final no ha estat així, cal estudiar la nova possibilitat, que de ser bona per al nen podria ser la millor opció. Dic que seria la millor opció perquè en el centre d’acolliment sempre es prioritza que els nens puguin tenir un entorn familiar abans de viure a un centre. Això és perquè en un centre no es pot fer una atenció tan individualitzada i el fet d’estar en una família suposa que hi hagi més atencions, més afecte, es puguin transmetre valors familiars i la persona es pugui desenvolupar més íntegrament.
Acabem amb la valoració del projecte en conjunt:
Podria dir que el projecte ha estat un èxit i s’ha aconseguit el que s’esperava. La meva tasca era analitzar la situació familiar del nen, proposar millores a la família que ells havien d’aconseguir amb l’ajuda d’altres serveis i determinar quina seria la millor opció d’acolliment per al futur per al nen, després de fer l’estudi de si s’havien acomplit les millores en la família. Considero que això s’ha assolit, ja que s’ha buscat un nou lloc per al nen (el centre d’acolliment és només un lloc d’estada temporal mentre es realitza l’estudi). Tot i això, aquesta darrera setmana ha aparegut una nova opció d’acolliment per part de la família extensa del nen, que caldrà que l’equip tècnic l’estudiï.
Pel que fa al treball a diari amb el nen al centre crec que ha estat positiu. Ens hem coordinat molt bé amb els membres del centre, jo he realitzat la tasca de millora curricular i ells han treballat la part actitudinal, de relació, d’hàbits, etc. Hem pogut observar millores, les més ràpides en l’àmbit d’estudi perquè ,a més, coincideix que és un nen amb molta capacitat, que només necessitava una mica de recursos per avançar. La resta d’aspectes sobre sempre són més lents d’aconseguir, els aspectes socials i emocionals estan canviant a poc a poc, perquè per al nen és un canvi prou fort passar de no tenir hàbits ni rutines a començar a tenir-les. Cal que es segueixi treballant en aquest aspecte i tal com s’està fent. Pel que fa als aspectes escolars, el nen ha superat pràcticament totes les dificultats, però cal anar controlant que faci els deures, que estudiï i que es senti motivat.
En definitiva, considero que les pràctiques m'han aportat una visió pràctica de la teoria molt interessant.
